Associació d'Amics de les Muntanyes de Prades

Crònica en directe i sobre la marxa de Xavi Pagès sobre la pujada al cim del Vignemale feta per diversos membres de l'AAMP entre els dies 4 i 6 de juliol de 2022.

__

Alguns moments memorables.

Tota aventura comença amb un bon àpat! Si més no, per nosaltres.
Gràcies, Pep Vidal per la recomanació a Las Salinas.

I tots plegats que vàrem arribar a l'hora prevista al lloc d'aparcar, malgrat que facin fotos per les autopistes franceses....🥴

Segona part del primer dia.

De l'aparcament a la presa del Llac d'Oseau al Refugi de Baysellanc.

Un passeig molt relaxant per alguns i una mica menys per altres. Una tarda magnífica per no fer la migdiada. Gaudint de vistes fora de catàleg.

Això sí, vam complir en l'horari i ens vam retrobar tot l'equip de l'expedició. 👍

Tercera part del primer dia.

Sopar i relax per l'entorn del Refugi de Baysellanc.

Feia fresqueta i era d'agrair.

Comencem a pensar en demà i a veure quin temps farà i com ho podrem fer.

L'escenari, un dels millors del Pirineu. A 2.600 metres més o menys.

Primera part del segon dia.

Ascensió al Pic Long de Vignemale, dit així per què pujarem per la vessant francesa, per què si no seria Coma Chibosa si fos per la part aragonesa. (Una regió d'Espanya).

Aquí podeu veure la sortida del Refugi i a punt d'entrar a la gelera. No tinc imatges del company Jaime, doncs ell va optar sàviament d'ascendir el Petit Vignemale de 3032 metres. Ell sol, ja que s'hi veia en pit. Em sembla que ja n'ha compartit una foto.....ha!!! i moltes felicitats per l'èxit d'aquest cim com als companys Jean Claude i Jaques Bardin per fer-lo el dia anterior.

Segona part del segon dia.

Del començament de la gelera al peu de la canal "roiga".

Posar-se els grampons, els que van volguer, imprescindible per a qui no té tanta experiència en el transitar per geleres, i preparar-se mentalment, tot porta el seu temps. Finalment, nou dels expedicionaris vàrem fer cap al verdader repte i objectiu físic de l'Escapada, l'excusa per trobar-nos un bon grapat d'amics que ens enamora la muntanya, fer un CIM.

La pena és que no va poder acompanyar-nos a fer el Cim, el nostre amic i President de L'AAMP, Josep Moragas. Suposo que l'esforç del dia anterior va passar factura i just va arribar a les geleres.

Assegurats que el motiu no era altre del de no poder continuar endavant per falta de forma física i no de defalliment per altre motiu, decidirem continuar amb la seguretat de retrobar-nos a baix a l'aparcament.

Tercera part del segon dia.

Atac final al cim del Pic Longue de Vignemale. 3.298 metres.

Pic emblemàtic del Pirineu i del Pirineu Francès. En concret per 2 metres no arriba a ser el cim de 3.000 metres. i al mateix temps és el més alt dels seus Pirineus...🥴😱😂

Bé. L'aventura és l'aventura, i aquest tram final ho ha estat en majúscules. Una grimpada salvatge en un desnivell de més o menys del 50%. Sense una via clara, on cadascú podia triar per on pujar, i la incertesa si era la via bona. I la por dissimulada dels que eren per sota de si els hi podia rebre alguna pedreta caiguda del cel...😡 Per sort només en van caure unes poques i van passar a certa distància. Per un lloc o per un altre vam fer cap directament al cim. També hem de donar les gràcies als pioners que anaven al capdavant, vigilant això sí el que van poder, de no llençar la muntanya avall, i que ens van facilitar a la resta el "camí" més segur.

Aquí algun company ja ha compartit fotos del grup o ho farà més tard. En aquest moment és gaudeix en companyia de l'èxit assolit. Només a mi em fa patir de com baixarem el que hem pujat. No tant per mi si no pels amics. O així m'ho sembla.

Ara, el moment sempre és emocionant i això no ens ho pren ningú.

Les vistes són de primer nivell. De les millors!

Cap a orient, tot el Massís que podem dir del Perdut o del Marboré. Amb els Cim del Perdut, només veient-se la punta amagada darrera precisament del Marboré, els Cul de Marboré o Astazou. El Casc i Torre de Marboré. La Bretxa de Roland. El Taillon i els Gabietous i una extranya piràmide, que podria ser el Mondarruego.

Cap el sud, Pirineus i pre-pirineus aragonesos que no veuran les olimpíades d'hivern de 2030 cosa que ja s'ho faran. Hei!! I els catalans també!

Cap a l'oest, una gran barrera de massísos occitans i navarresos. Els Infiernos, aquests a l'Aragó, i el Midi d'Oseau com un dels últims grans de l'Alt Pirineu i més enllà la Mesa de l'ós Tres Teyes i Annie, aquests navarresos. Al nord més o menys, un grapat que no conec, i entre ells La Munia i el Nouvile, uns bons tres mil que algun dia m'agradaria assolir.

Un dia perfecte per haver gaudit del cim i poder identificar tants llocs estimats, i algun de vivències viscudes, ahiiii, em faig gran. 😥

Quarta part del segon dia.

Descens del cim a la gelera del Vignemale.

Amb una mica de sort i sobretot la destresa de tot l'equip a fet que el descens hagi estat perfecte! També puc constatar que l'experiència obtinguda en l'ascens, ha fet que la muntanya no perdés cap roc més i així mantenir l'alçada que tant li va costar obtenir i, per altra banda, no s'obrigues cap casc dels que tant hem pogut fardar.

I quin plaer fotre's un avituallament d'alçada a base de bocates de fa dos dies portat des de les nostres terres entranyables, o aquestes barres energètiques que ves a saber que porten, i alguna fruita com no potser d'altra manera el omnipresent Plàtan. I tot degudament aguardades les restes i retornades a "casa".

Bé, ara només queda la llarga i interminable descens més enllà del Refugi i de l'aparcament. Carai amb l'aparcament. 🥴🥴🥵

Aquesta cinquena part la subdivideixo en dos 5/1 Cap avall que fa baixada.

De la gelera al Camí del Refugi de Baysellanc.

A part d'alguna relliscada per donar una mica d'emoció i sensació de risc, que a la fi ha servit per aprendre una mica d'això de l'alpinisme (pirineisme per ser més concret) la baixada per la gelera va ser tot un plaer i goig per sentir que caminaven entre la terra i el cel. A més de tenir la impressió que les formigues eren avall, a sota la vall.

Les aigües que desglacen de la gelera regalimen per el pendent avall i nosaltres les acompanyem, però elles van més de pressa que nosaltres.

No passa res. No tenim pressa. No passa cada dia que podem gaudir en directe i al moment d'aquest escenari i de l'espectacle de veure córrer lliurement les aigües alliberades del desgel.

Cinquena part sub-2. Del segon dia.

Camí del Refugi de Baysellanc a l'aparcament, quin aparcament??? 🤔🤔🥴🥴🥴🥴

Aquesta va ser la meva "Via Dolorosa" i em sembla que per algú més. A l'alçada de les Coves del Comte Russell ens vam retrobar amb Jaime, on ens va rebre amb gran alegria, ja que portava una eternitat esperant-nos....res, tres o quatre horetes, cosa que va aprofitar per fer de relacions públiques i vendre el millor possible les nostres estimades Muntanyes de Prades.

A partir d'aquí la baixada sí que es va fer eterna. El genoll dret em recordava que havia fet massa esforç i em fallava amb l'acta d'aixecar el meu cos i la maleïda motxilla. I parar el cop del descens de l'esgraó gegant. Tot és gran al Pirineu.

Per sort tinc uns magnífics companys i amics que varen saber esperar i oferir-me un enguent o pomada que em va ajudar a alleugerir el dolor.

La cascada de la Gave d'Ossoue és una meravella, no he pogut de deixar de gravar un vídeo. Llàstima que va ploure l'endemà. Aleshores hagués semblat les del Niàgara, suposo. Però ens haguérem mullat massa.

Finalment, vam arribar a on vam deixar part dels cotxes amb l'esperança de retrobar-nos amb Josep M. Però resulta que no hi era, i ara què fem? En principi haviem entès de trobar-nos aquí. No hem sabem res. Així que decidim d'encavir les motxilles en l'únic cotxe que tenim i baixar caminant a l'altre aparcament on estan Jean Claude i Jaques amb l'esperança de trobar-nos amb Josep Moragas i jo em poso a volar. Aquesta es la sensació que em don quan em poso a caminar després de deixar una motxilla d'uns deu quilos. I també ha desaparegut el dolor del genoll.

Ara ens encabim motxilles i companys en els dos cotxes preocupats pel que ha pogut passar en el Presi. Una darrera aventura ens passa abans d'arribar a Gavarnie. Una característica que té la carretereta que dur al Llac d'Oseau és que es molt estreta, i ves per on si tens números de loteria, et pot tocar.

En un dels llocs més estrets ens vam trobar amb dues furgonetes que pujaven en direcció contrària a la nostre, i, a la nostra dreta el barranc amb una caiguda de més de 20 metres.

Menys mal que l'aportació de Ricard dirigint les maniobres, (semblava que ho havia fet tota la vida) i l'exploració per endavant de Josep Maria per avisar si convenia a algú que s'afegigues a la festa, i sobretot la perícia dels conductors Jaime i Jaques i el manteniment de la calma dels ocupants dels vehicles (Dios !! Vamos a morir todos!!

Disculpeu que posi més pa que formatge. Ha estat una llicència meva. 🤷🏻‍♂️ vàrem superar la prova amb excel·lència.

Bé doncs, al final sense més, vam arribar a Gavarnie amb una mica de retràs de l'hora prevista.

I aquí si que hi era en Josep Moragas, el nostre President! Res, que s'avorria i va anar a comprar tabac, ai no, a omplir de gasolina el cotxe a uns quaranta quilòmetres més enllà, menys mal que la gasolina va barata.

Disculpa Pep aquesta llicència. Si cal fotem canya, però és que em vas fer patir. 🙏

Unes quantes cares abans i en el moment de sopar, sobretot davant l'execent sopa de Caldos Maggi.

Menys mal que al final ens vàrem veure un parell de gerres de bon vi de Borgonya amb envàs ermetic. 😉 i els xupitos d'herbes digestives.

I després de sopar uns a la dutxa i els altres a resar a la Nostre Dame de les Nieges a veure si plou o neva, i de pas fer-nos una selfie que sempre queda bé.

Sembla que a Notre Dame de les Nieges li hem caigut bé i ens ha enviat pluja aquesta matinada, ja que sembla que la neu en ple estiu no toca. Es deu haver assessorat amb el seu amic Pujol, que viu a Queralbs i algú ha sortit per cames, vull dir per peus.

Només en Jean Claude i Jaques van poder visitar el Circ de Gavarnie, doncs s'ens feia tard per les nostres previsions de menjar alguna cosa "decent" a prop del nostre país. Així que vàrem decidir de prendre unes infusions, algunes amb herbes i altres amb cafè en un petit i vell hotel. Gràcies, Jean Claude pel convit. A continuació alguns vàrem anar a fer turisme i a comprar alguna coseta, que sempre hem de dur a casa per compartir amb els nostres sers estimats. Amb un parell de formatges d'aquells que pots trobar a un Carrefour ja n'hi ha prou. 😉🤣

Imatges dels colls mítics del Tour de France. Aquestes són del Tourmalet amb la desil·lusió de que han tret el monument al ciclista deuria ser del Induráin o Bahamontes. De fet era un monument horrible. 🥴

Seguidament, visita a l'església del poble, per mi quasi obligada per descobrir els tresors i la història que s'hi amaga darrere una arquitectura tan senzilla i simple. I aquí amaguen a Notre Dame del Port de Bucharó suposo. En el del Ports ja tenen la de la Cinta.

Pas obligat en un del Camins de Sant Jaques.

I a tocar a aquesta església un cementiri d'aquells tan bonics que voldries se enterrat de tan bona companyia que hi deu haver. Grans guies pirineistes i conqueridors de cims i somnis, que s'han deixat la vida trescant per aquestes muntanyes. S'ha l'han deixat vivint-les a fons. Entre pastors i llenyataires.

I aquí les del Coll d'Aspin. Carretera concurradisima de ciclistes. Més en aquesta que la del Tourmalet i amb alguna altra trompada, em recorda la de La Riba a Farena

I fem via que ens tanquen el restaurant.

Per mi tot excel·lent! Bé, potser no tant el meu postre, però és cosa meva. Dinar al Restaurant de l'Hotel Sánchez ha estat un encert. Relació preu, qualitat, servei per mi unes cinc estrelles com es valora avui. I sobretot perquè ha estat la darrera reunió d'aquesta expedició que ha estat un èxit. Amb coses que es poden millorar com sempre. Hi ha hagut bona companyia i hem aconseguit l'objectiu el Cim del Pic Longue del Vignemale i de propina el Petit Vignemale. I de retruc compartir l'aventura amb bona companyia i amb bona amics i parents. 🤣🤣🤣

Salut i muntanya a tots! I a la propera a veure si ve alguna noia, carai. Que estem en temps de recerca de la paritat. Que això d'anar només homes ja no és el que toca! ostres! M'he repetit.

Galeria de fotografies

Fotografies de Xavi Pagès, Pep Pagès, Jean Claude i Jaume Hernández.

Associació d'Amics de les Muntanyes de Prades