XAVIER PLANA
La Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat no és només un acte simbòlic, és una afirmació col·lectiva. Hi ha símbols que no admeten lectures tèbies, i la Flama de la Llengua Catalana n’és un. Cada any, des del 1968, de forma ininterrompuda, el foc encès davant de la tomba de Pompeu Fabra travessa el país, des de Prada fins al tossal del Rei, al Montsià, punt geogràfic d’intersecció entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó, per tornar a l’atri de la basílica de Montserrat, on és custodiada pels cingles benedictins sota la protecció de la Moreneta.
La 57a edició, celebrada aquest diumenge al monestir, reafirma el compromís de les entitats excursionistes del país, liderades per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, la FEEC, amb la llengua catalana com a pal de paller de la nostra cultura i de la nostra nació.
Enguany, la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus , per celebrar el seu 125è aniversari, n’ha assumit l’organització en un acte alhora festiu i reivindicatiu, amb una cercavila, la recepció del pare abat, la missa conventual i l’encesa solemne de la llàntia. Un ritual que, any rere any, es manté ferm i fidel a l’esperit d’en Jordi Mir, l’ideòleg de l’esdeveniment. Una celebració que creix, es transforma i manté el fil que uneix generacions, i que ens recorda que caminar rere la flama és reafirmar que les arrels culturals no es negocien, i que la llengua continua essent el nostre cim més preuat.
Com a membre de l’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades, AAMP , no puc evitar pensar en el pes d’aquest relleu que aviat recollirem. Serem els responsables de la 58a Renovació, hereus d’una tradició que ens transcendeix. Ens en sentim honorats. I sobretot interpel·lats.
Amb 30 anys d’història, som joves, és una gran responsabilitat recollir el relleu de mans de l’entitat degana de la IV Vegueria per continuar una cadena que no pot trencar-se. Som la nova baula d’un compromís col·lectiu. I ho farem amb la convicció que el català és el centre gravitatori que ens cohesiona i ens dona sentit com a comunitat.
L’abat de Montserrat, Manel Gasch, recordava que la llengua necessita renovació constant, perseverança i clarividència. I tenia raó. La llengua no es manté sola: necessita activisme, necessita orgull, necessita institucions que no defalleixin i un poble que no abaixi el cap.
La Renovació de la Flama de la Llengua Catalana és molt més que un acte ritual o protocol·lari. És, i sempre ha estat, una acció de resistència. Un crit per esquivar el silenci imposat i reivindicar el català en plena foscor política. Un “som aquí” que ressona a la muntanya i baixa per les valls, des de Prades fins a Prada, des de Reus fins a Montserrat.
Mentre hi hagi mans que portin la Flama i coratge per caminar, el català no serà mai una llengua resignada. És i serà una llengua viva. Una flama que no deixarem apagar. La Flama és nostra. El futur de la llengua, també.
Article publicat aquí: https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2622897-la-flama-es-nostra.html
