Associació d'Amics de les Muntanyes de Prades

 

Aquest Repte ha estat inèdit per complet a tots els components de l'Equip A. Desconeixíem  les serralades per on transcorre l'itinerari: Montnegre, Corredor i Serralada Litoral.

 

Primera part. Sant Esteve d'Olzinelles – Santuari del Corredor

Hem sortit de matinada a les 6,30 de Reus, i hem arribat a Sant Esteve  per allà les 8,30hrs. En aquest moment diluviava en aquest indret. Però hem decidit amb bon criteri esmorzar dins el vehicle i veure si baixava la pluja, com així ha estat. Hem sortit a les 8,56hrs, segons la meva gravació. Sant esteve d'Olzinelles es una església petita similar a una ermita i que deu reunir a la parròquia dels masos d'aquesta contrada. Aquí ens hem trobat per casualitat amb Jordi Jover, dissenyador del recorregut, ell feia de suport a tres noies de la seva entitat que també ho faran com nosaltres ( de fet, era el que pensàvem)Els primers 4 kms han estat de baixada suau per pistes ben traçades i en molt bon estat, entre boscos d'alzines sureres. Passada una carretera per la qual hem fet uns metres, (les noies han anat en algun lloc no gaire llunyà, a esmorzar) i hem continuat sols. El recorregut s'enfila primer per una pista i després per un sender que puja fort fins al lloc anomenat Dolmen de La Pedra Gentil. És un monument recuperat i la seva explicació la trobareu en una de les imatges que afegeixo. Aquest punt era de pas obligat. A continuació hem seguit caminant majorment per pistes forestals i en algun lloc agafant alguna drecera, amb una lleugera ascensió que ens ha dut al Santuari del Corredor en una 4,5 kms més. Sempre seguint el "track oficial", o això es el que pensàvem.

 

Segona part. Santuari del Corredor – Dosrius

Aquests 14 kms aproximadament de baixada fins a Dosrius se'ns han fet interminables, sobretot perquè volíem arribar a l'hora en un restaurant del poble, el qual tancava la cuina a les 15,30.El Santuari es un dels llocs que més ens ha sorprès per la bellesa del paisatge. Situat al capdamunt de la muntanya és un edifici notable rodejat d'una esplanada neta de bosc on els Prats verdegen gràcies a la pluja d'aquests dies. Hem vist que s'hi arriba fàcilment amb automòbil, però sempre pistes forestals les quals estan bastant ben mantingudes. Sis quilòmetres abans d'arribar a Dosrius el Repte ens ha fet visitar el Pou de Glaç de Canyamars És un espectacular edifici que antigament proveïa de gel a pobles i ciutats. Molt ben restaurat. M'ha impressionat els boscos de pàmpols, o plataners que hi ha en aquest tram a Canyamars. No havia vist mai la densitat de bosc en aquest tipus d'arbre. Més endavant hem trobat boscos mixts d'alzina i sobretot de pi pinyer, que com els de les nostres muntanyes estan afectats per una malaltia que sumant-li la sequera els estan posant malalts o morin. Fins aquí ha estat tot baixada, el resta dels sis quilòmetres han estat planers amb petites pujades i lleugeres baixades. Poc abans d'arribar a Dosrius hem fet una visita llampec a la Cova Sepulcral, que gràcies al panell informatiu hem sabut de què anava, doncs la cova no l'hem vist per enlloc. Finalment, hem arribat just a temps de poder dinar un menú molt correcte, qualitat preu.

 

Tercera part. Dosrius – Argentona

Han estat uns setze quilòmetres aproximadament que se'ns han fet molt llargs, doncs pensàvem que el total del recorregut seria de 33 quilòmetres i ens hem trobat que realment han estat uns trenta-sis. I el pitjor és que se'ns ha fet de nit abans de pujar al Castell de Burriac. En sortir de Dosrius hem caminat entre senders i la llera de la Riera d'Argentona uns quatre quilòmetres i mig planers, quasi sense desnivells. Quan hem deixat la Riera, passant a tocar el Cementiri d'Argentona es quan ha començat la traca final,  primer per pistes forestals i després per senders molt menys agradables que els anteriors.  Hi havia pedra solta i això provocava una incomoditat personal donat al dolor que porto en les articulacions dels peus. També confiàvem que ens quedava menys quilòmetres, i això psicològicament sempre afecta. Dos ascensions i dos descensos abans de la pujada final al castell van ser per a mi el gran martiri. L'atac final al Castell de Burriac ha estat per un sender grimpador, on calia utilitzar les mans per enfilar-se. Va valdre la pena?. A part que era de pas obligat. Si. Però la llàstima és que era de nit. Les vistes des d'aquest punt són i han de ser fantàstiques. De nit tot eren llums per tot arreu, menys al castell. Tota la comarca del Maresme sota nostre i part de més enllà. Gràcies a la casualitat de trobar-nos una persona la qual utilitza aquests espais per entrenar-se per futures curses o caminades, ens va anar molt bé per seguir els seus consells i fer de la resta molt més agradable. He de dir que la connexió amb el Jaime per telèfon també ens va servir per què les noies que al principi vam sortir junts, i les quals van arribar "misteriosament" abans que nosaltres al final de l'etapa, ens suggerissin fer la baixada completament per la pista forestal, en vers del track que ens indicava per uns senders que tenen fama de ser infernals. Encara sort que les vàrem fer cas. De nit i cansats era tot un perill, a més que potser hauríem arribat a casa de matinada.

Impressió final:

En tot el recorregut no hem trobat gens de fang, gràcies al fet que el sòl d'aquestes muntanyes és bàsicament de sauló. Algun company meu es queixava de no tenir vistes panoràmiques, a banda del Castell de Burriac, però potser es millor, doncs caminat dins dels boscos d'aquestes serres no et deixen veure la gran quantitat de poblacions i urbanitzacions que les ocupa. També vam tenir la gran sort que el temps ens va respectar i vam poder gaudir d'una lleugera fresca, a banda d'un petit moment de xafogor a causa de la humitat. Un dia quasi perfecte per caminar.  També ha estat un dia de molt bona companyonia i per sort no hem tingut que lamentar cap accident, només un petita relliscada i topada en una branca del company Josep Maria. Ben avinguts i molta alegria malgrat se’ns hagi fet una mica llarg.

Preparats pel proper repte!!